Yoshi Oïda

Yoshi Oida, format des de petit, dins del marc del teatre No tradicional, en l’estil kyogen d’Okura San, un dels grans mestres del Japó, va cercar, en acabar la seva formació com a actor, una manera de transgredir la forma “fossilitzada” del teatre japonès. En Peter Brook, que va conèixer a París en un experiment per al Théatre des Nations el 1968, va trobar un “mestre” sota el guiatge del qual fou capaç de desenvolupar una direcció completament nova en la seva manera d’actuar.

El camí artístic escollit – del Japó fins a Europa – no va ser fàcil per a Oida. Entrenat per a la perfecció a través de l’educació kyogen per tal de reproduir perfectament els katas (contes breus que s’han explicat durant 700 anys de la mateixa manera, que prescrivien de forma estricta els moviments, estilitzant els càntics i formalitzant els gestos facials), li resultava extremament difícil acostumar-se a les improvisacions lliures de Brook.

En l’atmosfera inspiradora creada per Brook en la seva cerca constant de noves formes, Oida no va tardar a produir actuacions que fregaven el virtuosisme, sense importar quina mena de teatre feien: en teatre de text occidental, en la tradició teatral més primària de l’Àfrica, en el teatre ritual de l’Índia i en els drames sagrats de Pèrsia.

De tota la recerca i intercanvi d’idees artístiques amb altres cultures, el que va interessar i emocionar més Oida van ser les cançons i danses que expressaven les tradicions espirituals de la gent: les cançons i danses de la tradició Sufí, del budisme tibetà i de les religions rituals de l’Àfrica. No només servien per delectar els espectadors, sinó també per propiciar l’experiència d’una transformació espiritual en els actors.

Això va recordar-li el que havia conegut al Japó amb el nom de gyoho, o exercicis religiosos. Un cop decidit a quedar-se a París amb Peter Brook, Oida desenvolupava per primera vegada un interès en la seva pròpia cultura japonesa. Va tornar regularment al Japó per temporades breus, on treballà amb tota mena d’”especialistes” d’un ampli espectre d’escoles: amb mestres de ioga i de Bujutsu, però també amb sacerdots xintoistes, monjos budistes i músics d’avantguarda japonesos. Va aprendre mudras i mantras de memòria, i fins i tot va inicar un període de formació com a sacerdot en un monestir per aprendre els rituals secrets de la religió xintoista.

“Al Japó,” diu Oida, “sempre hi ha hagut forts vincles entre la religió, les arts i les arts marcials tradicionals (Bujutsu). Aquests vincles no són només espirituals, també afecten la pràctica. Els exercicis religiosos – tant els del xintoimes com els del budisme (mudras, mantras, rituals de purificació, meditació, etc.) – són similars als exercicis que són descrits com el “camí” de les arts marcials. En tots els casos, es tracta de trobar una consciència de veritat amb mitjans físics més que no pas intel·lectuals. Tradicionalment es dóna preferència a l’experiència física per damunt de la consciència purament racional com a mitjà per adquirir coneixement.

Aquesta síntesi de la visió de la vida occidental i oriental, les arts i el teatre, la capacitat per crear quelcom bastant singular, tant en termes humans com artístics, des de dos conceptes filosòfics estructuralment oposats, és una cosa que Oida ha aconseguit de manera eminent.

És emocionant de reconèixer com Oida que, en tant que deixeble de dos mestres indiscutibles en llur art– Okura San, en kyogen, i Peter Brook, el mag d’un teatre occidental esplèndid que ha perfeccionat l’art de la simplicitat– ara tresca pels seus propis camins: com a actor-director en la seva peça monològica, “Interrogations”.